Fermi San Nicolas - El meu dia a dia

Avui he anat a veure el Mikell i hem estat xerrant una bona estona. També m'ha mostrat una mica com analitzen l'adn. Resulta que l'adn el posen a una placa en la qual hi ha unes marques. S'aplica una descarrega electríca sobre aquest adn i aquest es desplaça al llarg de la plaqueta. Un cop s'ha fet aquest proces es va a una cambra fosca i es posa la plaqueta a dins d'un armari amb regulador i, a través d'ordinador (pot ser molt vell i, com en aquest cas, treballant amb un windows 9x o nt), es pot veure digitalitzada les diferents parts de l'adn, segons el seu tamany aquestes es quedaven a l'alçada d'una marca o altre. Després ha executat un procés de cremació i no hi hagut cap diferéncia. Per últim l'ha passat per una llum ultraviolada. Segons m'ha comentat, ell s'ha tingut que ficar un cas amb un material antireflectant per a que la llum no li afectes als seus ulls, mentre que a mi no em feia falta ja que tenia les ulleres que em protegia. D'altre banda, comentar que m'he hagut de ficar uns guants de latex ja , que per si de cas, podia haver caigut o haver transferéncia d'aquest adn a les meves mans. M'ha comentat que el latex impedeix que l'adn arrivi a la meva pell, ja que si aixó ho fes, el meu cos podria patir una mutació i provocar una malaltia com càncer o semblant.

Aquesta tarda he aprés una cosa nova.

Ahir vaig assistir al concert que va celebrar al Jamboree. Vàren esser més de 2 hores de bones vibracions i sense parar, i quan vàrem marxar encara continuava la sessió. Va esser una passada.

Peró ho vull fer, un canvi. Sé qué he de canviar algunes coses del meu caracter. No sé, ho he de fer , mica a mica, peró no sé per on ni quan començaré.

Per aixó, m'encanta la canço de la Julieta Venegas "Me voy". És un desig de ja fa molt de temps que tinc, de marxar de fugir. No sé, potser algún día me'n sortiré.

En els darrers dies m'ha costat una mica dormir, sort de la migdiada que m'ha permes recuperar una mica el son perdut. Em relaxa molt, peró aviat no ho podré fer ja que a la feina treballarem fins a les 18 hores.

Sí la vida són 4 dies (tal com diu la dita popular), jo ja n'he malgastat un i (em sembla) que també bona part del segon dia de la meva vida.

En aquesta etapa que fa poc ha començat m'ha fet veure que tinc dues mancances: el do de la inoportunitat, i no saber comunicar alló que desitjo de la forma adequada. No sé com ho resoldré, ja que no sé per on començar, peró sí que veig que aquest tornarà a ser com els darrers 15, de fracas sentimental.