Passeig

Ahir vaig anar a fer un tomb dels clàssics, és a dir des de casa meva fins a les Rambles. Va esser un passeig per a reflexionar sobre que volia fer amb la meva vida amb la situació actual. I la veritat és que la situació actual és per plorar psicologicament.

Avui he anat a la feina i després de dinar he anat fins a Gran Via 2 passejant.

Les caminades per la ciutat m'agraden, em distreuen i en alguns moments em serveixen per a connectar, per a reflexionar sobre que coi passa per aquest cap en aquells moments.

Les caminades són solitàries, com sempre, com ja vaig fer de jove. Són llargues per a poder cansar una mica els peus i poder admirar la gent al caminar.

Amb el passeig, com sempre, m'adono que soc un home de costums , molt reiteratiu i molt previsible. No em desmarco mai, sempre amagat enmig de la massa. És trist.

És l'expressió de la baixa autoestima, de la caiguda en un forat negre sense sortida. És la caiguda per seguir les normes, per estar a gust amb la gent. A vegades em donen ganes de trencar amb tot i fugir enlloc, deixar de socialitzar-me, deixar de controlar-me, deixar de tenir por. És l'expressió del fracàs i de no saber com tirar endavant. És la mirada enrera i veure que no has viscut prou per a dir que tens clar que ets i sents i penses. Estàs al mig del pou i no veus la sortida, ni el fons.

Seguirem vivint en la grisor de la massa, fent veure que val la pena viure tot i que no sàpigues com fer complir els objectius que t'havies proposat de jove i que podries haver aconseguit.